• Mireia Ortega

El tatuatge com a element terapèutic

Per Queralt Caelles

Alumna Escola Pia Terrassa

Treball Final de Batxillerat


Annex III: TRANSCRIPCIÓ ENTREVISTA 3


● Entrevistada: Mireia Ortega, tatuadora especialitzada en tatuatge oncològic.

● Qüestionari respost el dissabte 17 d’octubre de l’any 2020.


Q: Queralt Caelles

M: Mireia Ortega


_______________________________________________________________


Q: Creus que el tatuatge, fins i tot el que és lúdic o recreatiu té efectes

terapèutics. Si ho creus, per què?


M: Crec que sí que en té, d'efectes terapèutics. Hi ha molta gent que veu que

passa alguna fase traumàtica o viu moments que marquen profundament. I el tatuatge,

aquesta manera d’exterioritzar sentiments i recrear-los artísticament, té l’efecte

terapèutic de creuar una ratlla i deixar enrere o, al contrari, de recordar una història.

Sovint, representar físicament alguna cosa que només és a la nostra ment, li dóna un

sentit nou. Pot ser que ningú no sàpiga què significa, però fa que tu ho tinguis més

present en la teva vida diària i, d'aquesta manera, et pugui ajudar. Per exemple, quan a

una persona se li mor un familiar, veure una foto cada dia pot ser una mica traumàtic.

Pot ser que sigui més adient representar-la en el seu cos d'una manera més artística:

amb el símbol d'un cor, un estel simbolitzant amb o qualsevol altra simbologia que no

representi la imatge natural del familiar. És una manera de desvincular-se físicament. I

també, pot ser, una manera de desvincular-se emocionalment d'etapes, de processos,

de familiars o del que sigui. I és totalment respectable.


Per mi, fer-te un tatuatge artístic que serà per tota la vida i que no vagi més

enllà de l'estètica és una pèrdua de temps, perquè tot acaba passant de moda, o acaba

sent una cosa que ja no et representa. Algú que es va fer un tatuatge tribal perquè als 90 es portaven, potser ara, al 2020, no s'hi sent identificat perquè no té un significat

profund.


Q: Les persones que arriben al teu estudi per tatuar-se després d’una operació

de càncer de mama, o després de patir violència masclista, per cobrir ferides

d’accidents o per esborrar un tatuatge que les connecta amb moments negatius de la

seva vida, quin creus que és l’efecte que el tatuatge té sobre elles? Ho pregunto perquè

hi ha un vessant “físic” que és la “reparació” sobre la pell, i un vessant “emocional”.

Com descriuries els efectes que els tatuatges tenen sobre aquestes persones? I

m’agradaria saber si en funció del motiu que els porta a tatuar-se els efectes són

diferents.


M: Jo faig distincions segons el motiu del tatuatge. El tatuatge oncològic

reconstructiu el planteja una persona que ha patit un impacte al seu físic a causa d'un

càncer que evidentment ningú no ha buscat. La malaltia li afecta també als seus

genitals, perquè els pits són també genitals. I el pit és una part molt important, perquè

és un símbol de la dona. Si una persona perd el pit i vol tornar a tenir un mugró, no vol

representar alguna cosa diferent. No és un caprici. El que passa és que, senzillament,

aquesta dona vol tornar a tenir el cos amb el qual ha nascut i no tenir un bony. El fet de

posar-li un mugró ja representa recuperar el pit.


Ens trobem, per una altra banda, gent que es tatua informació de la seva parella:

data de naixement o nom... A vegades el tatuatge ha estat fet amb pressió, a vegades

amb "intercanvi" (cadascú es tatua l'altre), o fins i tot per obligació: A vegades hi ha un

component de "propietat", que la parella trasllada al tatuatge. Jo crec que treure aquest

tatuatge allibera la persona. Es tanca un cicle.


D'una banda, el tatuatge oncològic és tornar a estar a la naturalitat del teu cos i

tornar a sentir-te bé. I el tatuatge per esborrar un passat emocional, és desvincular-se

d'una persona, ser lliure i no formar part ja de la seva vida.


Q: La gent que arriba al teu estudi, com s’ha assabentat de la possibilitat que el

tatuatge els pugui ajudar?


M: Jo sóc autònoma i les persones autònomes poden treballar a les clíniques

privades, en els centres d'estètica, de tatuatges, etc. Jo no tinc un estudi propi, sinó que

a mi em trobes a les xarxes socials. També tinc una pàgina web. I com que he tatuat

moltes dones, he contactat i he col·laborat amb nombroses associacions. També he

participat en "setmanes oncològiques" gratuïtes a Barcelona, i he viatjat a Berga per

tatuar a les persones que allà no disposen d'aquests serveis a la cartera de la Seguretat

Social.


El fet d'haver tatuat l'escriptora Anabel Arcs, que és coneguda i ha parlat molt i

molt obertament del tatuatge del seu mugró, també m'ha connectat amb més gent. A

les xarxes socials no es pot fer publicitat de tatuatge de mugró, perquè se censuren. I

això limita les meves possibilitats a l'hora de donar a conèixer la meva feina. Tampoc

puc donar-me a conèixer directament a la xarxa pública d'hospitals perquè sóc una

professional privada. Però sempre hi ha cirurgians i altres professionals de la salut que

poden recomanar-te.


Jo miro d'ajudar la gent. Hem d'entendre que no tothom es pot permetre un

tatuatge de 300, 400 o 500 Euros, que és el que poden costar aquests tatuatges

reconstructius. Ho faig per molt, molt menys. Miro de moure'm molt i això ha fet que

hi hagi un interès mediàtic de la premsa de comarques i de revistes petites, que volen

captar anuncis i fer articles sobre tractaments com els que faig. És una vessant del

tatuatge poc coneguda, i és una manera de donar a conèixer a la gent que això existeix i

que no s'han de conformar amb un pit sense mugró.


Aquesta informació aporta un gran confort a les persones que no tenien ni idea

que això es podia fer, o a persones molt grans que ja fa molt de temps que viuen sense

aurèola i sense mugró. Per aquestes persones, assabentar-se de sobte que hi ha

aquesta possibilitat els obre una porta.


Q: Creus que caldria donar a conèixer més el potencial curatiu dels tatuatges?

Com?


M: Sí que ho crec. Encara perviu l'estigma que els associa al món carceller, a una

cosa garrula. I si bé antigament aquí a Europa o a altres llocs crec podia ser així, ara tot

ha canviat i aquesta confusió és cosa del passat.


En altres llocs i en altres temps, per les tribus els tatuatges eren xamànics, i en

llocs d'Àsia era una manera de representar fortalesa, saviesa i altres virtuts.


Crec que la connotació que li donem aquí a casa nostra s'està intentant canviar a

base pel fet que la gent ja no es fan aquests tatuatges de manera ofensiva, sinó que

volen representar moments en la seva vida. O bé volen representar alegries o bé ja

comencen a ser més estètics, però amb una connotació diferent del que se'ls donava

abans. Cada vegada més gent s'anima i cada persona li dóna el seu toc, el seu estil. I hi

poden haver tatuatges molt bonics, molt delicats, que no representin aquesta variant

d'expresidiari que li poden veure persones grans.


Q: A nivell tècnic (agulles, tinta, tècnica...) quines diferències hi ha entre el

tatuatge d’aurèola, el de cobriment de ferides o el de cobriment de tatuatges vells amb

connotacions negatives pel portador/a?


M: Hi ha diverses tècniques per pigmentar. Es pot fer manualment, amb

tècniques de tatuatge tradicional, i pel que pel que fa a tecnologia, hi ha el tatuatge i la

microdeixen la pell i fan micro feridetes, dins les quals es diposita el pigment. I així

dóna color i es manté.


La micropigmentació es fa d'una manera molt superficial. No aprofundeix tant

com el tatuatge i per tant amb la regeneració natural de la pell de la persona es va

perdent aquesta coloració. Per què? Doncs, perquè no se situa en l'estrat de pell en el qual hauria d'estar per tal que fos permanent del tot. Les màquines no tenen tanta força i per tant es necessiten més sessions, més temps de tatuatge i més temps de cura.


El tatuatge és una mica més agressiu perquè entra més profundament, però fet

igualment amb cura. Es poden obtenir molt bons resultats en menys temps que si

optem per la micropigmentació i és més permanent. Sempre que puc treballo amb

tatuatge. Per què? Perquè la persona no vol estar tornant a recordar aquest trauma

d'haver de tornar a tar l'aurèola o el mugró cada any o cada mig any, com passa si fas

micropigmentació. El tatuatge te'l fas i, si et cal, als cinc o deu anys te'l repasses.


Són dues tècniques que jo domino i decideixo en quin moment treballo amb una

o l'altra. Fins i tot puc combinar: treballar un tatuatge més fi, simulant una tècnica de

micropigmentació, o treballar una micropigmentació amb tècnica de tatuatge. Fluctuo

entre aquests dos mons: la micropigmentació, associada amb l'estètica, i el tatuatge

que s'associa amb el tatuatge convencional, més agressiu, més fort i més artístic.


Pel que fa a les cobertures, a nivell tècnic és molt més fàcil començar un

tatuatge de zero de cobrir-ne un de vell. El nou haurà de ser més fosc i més gran. Si

una persona té tatuat el nom de la seva exparella en color negre, no podrem tatuar una

flor de color rosa al damunt, perquè no cobrirà el negre. Potser caldrà fer alguna sessió

de làser per retirar partícules fosques per després poder fer el tatuatge. Jo recomano

que el nou dibuix sigui tres vegades més gran que el que es vol cobrir. D'aquesta

manera podem deixar el vell sota un extrem del nou, i la mirada ja no es fixa en

aquesta zona.


Q: Pel seguiment que has fet de les diferents persones que has tatuat, quina

reflexió general podries fer de com les has ajudat amb el tatuatge?


M: Fins ara tinc la sort que totes les persones a les quals he tatuat em

recomanen cent per cent i no tenen cap problema en tornar a acudir a mi quan

necessiten un repàs o quan m'hagin de recomanar. Penso que la professionalitat, la

serietat, la higiene i les tècniques que faig servir garanteixen uns bons resultats.


Cirurgians i metges també acaben confiant en tu pels resultats que ofereixes.

Professionals que treballen en prestigiosos centres de Barcelona i Madrid requereixen

els meus tractaments en dissimulació de cicatrius, perquè així els seus treballs de

cirurgia es veuen molt millor i poden presentar-los a futurs pacients. Sovint, la pacient

que ve arran d'un procés oncològic, ho fa perquè la seva amiga se l'ha fet, o perquè la

noia que ha conegut a l'associació de suport contra el càncer de mama se l'ha fet, o

perquè ho ha vist en un diari, ha sentit curiositat i s'ha informat.


Per mi, informar des del primer moment i fer un assessorament personalitzat a

cada persona és imprescindible. No és el mateix una persona que s'ha reconstruït amb

la seva pròpia pell que una persona que ha patit radiació en un dels pits. Hi ha gent que

ja sap que perdrà l'arèola i el mugró i comencen a buscar informació abans fins i tot de

patir la mastectomia. En canvi, hi ha gent que ho deixa per l'últim. A vegades, quan el

cirurgià els pregunta "Vols mugró quirúrgic?" o "Vols reconstrucció en tatuatge 3D?"

Aquí ja li comencen a preguntar "ostres, i què és el mugró quirúrgic?" Doncs el mugró

quirúrgic és com si el metge et fes un mugró, però sense color. Un bonyet petit cap a

fora. El tatuatge es fa sobre aquest bony i facilitat recrear l'efecte 3D perquè ja té volum

cap a fora. En canvi, si la persona no vol fer-se el mugró quirúrgic i el cirurgià li deixa

el pit llis, l'efecte 3D recrearà la il·lusió que surt cap a fora, sense que hi hagi relleu real.

Hi ha gent a qui ja li compensa tenir un tatuatge amb efecte 3D perquè no volen

ficar-se en més cirurgies, perquè el seu pit no ho aguantaria o perquè no els ho

recomana el metge. I tampoc hi ha garanties que el mugró quirúrgic quedi alçat

sempre.



26 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo